El patrimoni jueu més a prop que mai.

La companyia Google juntament amb Red de Juderías han llençat un projecte anomenat Caminos de Sefarad, on l’usuari pot recórrer virtualment els emplaçaments jueus de 24 ciutats d’Espanya. Amb aquesta nova aplicació podrem descobrir els elements culturals i patrimonials més destacats de cada ciutat juntament amb la seva història.
Aquesta notícia em va alegrar especialment quan la vaig llegir degut a que els meus pares pertanyen a una associació d'amics de la cultura hebrea i a casa tenim un especial interès per aquest món.

En la pàgina principal pots escollir qualsevol ciutat, al clicar sobre, apareix un mapa d'aquesta amb els llocs d'interès més destacats i a l’esquerra una petita ressenya sobre la seva història jueva. Si es tria un emplaçament emergeix una petita pestanya amb un mini relat històric del lloc i dades d'interès.

Penso que aquesta iniciativa és molt bona ja que cada vegada més les ciutats i els barris jueus s’han convertit en un reclam turístic, i pot ser útil tan per als turistes com per als habitants interessats en la seva herència cultural. 

Les agulles del Duomo

Una iniciativa llençada per la  Venerable Fàbrica del Duomo de Milà permet als ciutadans apadrinar una agulla del Duomo  des de tan sols un euro, en canvi  aquells que facin una donació de 100.000 euros podran immortalitzar el seu nom en una de les pedres del temple.

Penso que és una idea enginyosa i innovadora per tal de poder reconstruir i restaurar l’emblemàtica catedral milanesa que es troba sense finançament degut a les retallades, aquestes s’han produït arran de la crisi i han fet que els responsables del Duomo hagin ideat una iniciativa tan divertidas com aquesta. És una bona solució per a que tothom posi el seu granet de sorra per tal de conservar una joia com aquesta. 

Les donacions es poden fer a la pàgina web de la Fàbrica del Duomo, hi ha un total de 135 agulles i cadascú podrà escollir l’agulla que més li agradi  i  fer la donació des d'un euro fins a 100.000.

La rotonda

La rotonda és un edifici modernista construït a principis del segle XX que l'arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana va projectar pel doctor Salvador Andreu. L'edifici va ser ampliat més endavant per l’arquitecte Enric Saigner amb estil noucentista.

Va tenir varis usos des de la casa particular d’Andreu, a l’Hotel Metropolitan i finalment va acabar transformant-se en un recinte hospitalari, quan aquest va deixar d'utilitzar-se l'edifici es va quedar en desús i abandonat. 

El 1999 el va adquirir una empresa immobiliària important, la qual el 2007 va presentar un projecte de remodelació, que implicava tirar a terra el 80% de l'edifici, deixant la part modernista i enderrocant la noucentista per a fer-hi unes oficines i cinc plantes d'aparcament.  

Els veïns de la zona porten temps lluitant per que aquest projecte no es tiri endavant i es pugui conservar tot l'edifici sencer, el qual té un valor arquitectònic i artístic enorme.
L’arquitecte que dur les obres assegura que també vol protegir l'edifici,  salvant-lo de la degradació a la que està sotmès.
Actualment l'edifici està tapat amb una lona i les obres ja han començat a l'interior, la demolició acabarà el pròxim febrer.

Des del meu punt de vista és un tema complicat, per que per una banda està l'arquitecte que és l'expert, el tècnic que té totes les eines per a transformar l'edifici, d'una manera subjectiva però, amb informació. I els veïns que aporten una visió més personal i volen mantenir l'edifici tal qual és, cosa que no impedeix que entre ells hi hagi experts en la matèria, però que potser no tenen tota la informació. Les dos parts volen conservar l'edifici però de maneres diferents, i aquí és on s’obre el debat, s'ha de protegir l'edifici íntegre, encara que hi hagi parts sense cap interès patrimonial segons l’Ajuntament de Barcelona? O s'ha de fer un projecte modern diferenciant la part modernista de la nova, cosa que seria un xoc per a la vista de tothom?

Penso, i sense ser una entesa en el tema, que es podria haver fet un rentat de cara a les dos façanes per a conservar-les, o també més estudis independents per a determinar si l’edifici noucentista tenia o no algun interès. Per altra banda he  vist l’estructura que s’hi edificarà, crec que serà massa gran i es menjarà la façana modernista prenent-li el protagonisme.

Parlant de modernisme, fa un temps  TV3 va emetre un reprotatge del  periodista i escriptor Lluís Permanyer titulat "Modernisme, una història de destrucció", que val molt la pena veure.

El mercat de l'art

Agents de la Guardia civil van trobar fa pocs dies en una botiga d’antiguitats de la província d’Alacant un vas de ceràmica iber de més de 2200 anys d’antiguitat, probablement de finals del segle II aC. L’antiquari guardava el vas en una caixa de cartró, els agents la van descobrir al fer una inspecció rutinària al local.

Al llegir aquesta noticia vaig pensar en el tràfic il·legal d’art, un mercat que amb eines com internet cada dia creix més. Aquest vas segurament provenia d’aquest mercat, ja que segons l’antiquari una ciutadana francesa li havia deixat en dipòsit.
Em sap molt greu quan de tan en tan surten notícies o reportatges que parlen d’aquest tràfic il·legal, obres que tenen un valor incalculable i que poden ajudar a estudiar i conèixer millor els nostres avantpassats. Obres que es venen i es compren sense cap mena d’escrúpol, solament pel fet de que uns quants aprofitats puguin gaudir-ne en la intimitat negant aquest dret a altres persones. 

Fa temps vaig veure un reportatge on es tractava el tràfic de peces al Iran i al Irak. Els saquejadors s’emportaven  de les tombes i dels temples en ruïnes peces com vasos i claus de fundació de la zona del Tigris i el Èufrates, per encàrrec d’algun antiquari o galerista per vendre’l al mercat negre o per als turistes que volien algun souvenir de la zona.
Al acabar vaig tenir una sensació d’impotència i ràbia, no em podia creure com hi havia persones que  podien tenir tantes facilitats per agafar, vendre, comprar o  destruir, en definitiva de traficar.
Actualment, per sort, hi ha molts organismes com la Unesco, el ICOM o la Interpol, entre d’altres que es dediquen  a aquesta sèrie d’actes, però encara fan falta molts més controls per a poder eliminar aquestes pràctiques delictives. En el món occidental estan bastant regulades, però per exemple el cas del reportatge, l’Iran on no tenen unes estructures de poder i unes legislacions fortes, és molt més fàcil saltar-se la llei, i és una pena que hi hagi gent que s’aprofiti d’aquesta feblesa per a fer negoci.
Des del meu punt de vista i encetant pot ser un altre tema, hi ha obres d’art que van ser espoliades, com per exemple la pedra Rossetta al Louvre, el bust de Nefertiti o l’altar de Pèrgam a Berlin, que potser gràcies a aquest espoli s’han conservat i no s’han perdut, degradat o venut. Un dels casos més esfereïdors és el Museu Nacional de Bagdad a Irak, que va ser saquejat al començament de la guerra, i on es van perdre peces d’un valor incalculable, com estàtues, joies o tauletes amb escriptura cuneïforme encara per a desxifrar. Objectes que ens podrien haver donat informació sobre l’inici de la civilització.

Hi han moltes peces voltant d’un costat a l’altre del món, moltes en col·leccions privades i d’altres que es donen per perdudes, però cada cert temps apareixen peces, com el vas de ceràmica d’Alacant, que ajuden a fer visible aquest mercat negre i enceten de nou debats per intentar buscar noves fórmules per acabar amb aquesta pràctica.  

El patrimoni saquejat

Fa uns dies vaig llegir un article al diari que em va sorprendre moltíssim.  W.R. Hearst, un magnat nord americà, que es va dedicar a saquejar quasi tot el  patrimoni espanyol durant la primera meitat del segle XX. L'article venia arran d’un llibre La destrucción del patrimonio artístico español, de J.M. Merino de Cáceres i M.J. Martínez Ruiz,  on hi enumeren totes  les obres que Hearst es va dedicar a "comprar" sense cap mena d'obstacle moral ni legal. 

Aquest home es va emportar, a banda de pintures, tapissos i escultures, edificis sencers, desmuntats i transportats pedra a pedra. Es tan surrealista que costa de creure, em sembla un disbarat que un home es pugui endur amb total impunitat patrimoni d'un país per instal·lar-lo al menjador de casa seva i que a més ho faci pel sol fet de posseir objectes; és molt injust, i la culpa la té tant ell com les persones que li van vendre les obres. No entenc com en aquelles èpoques ningú es va adonar del que estava passant, obres de fa segles i amb un valor incalculable venudes d'aquesta manera. 

El més trist es que a meitats de segle no hi havia cap legislació que regulés el patrimoni i tampoc una cultura ni una educació envers als monuments patrimonials, però les persones que pertanyien a classes altes com polítics, eclesiàstics, intel·lectuals etc. que si que podien accedir a una educació i a una informació,  es venguessin les obres d'aquesta manera.

Hearst tenia les obres repartides per les seves diferents propietats, la que més m’ha sobtat és la del menjador del seu castell on hi trobem el cor de fusta amb les cadires i altres peces del monestir de Bellpuig de les Avellanes. La resta de les obres estan repartides en museus com el Metropolitan de Nova York, el MoMA o a la casa museu on va viure.
Obres que segurament no tornarem a tenir a Espanya.

A la fotografia es pot veure el monestir segovià de Sacramenia desmuntat peça per peça per reconstruir-lo a Miami.

Capella Sixtina

La quantitat de visitants que rep la Capella Sixtina cada any, nombre que augmenta progressivament, fa difícil la conservació de la capella. Això ha fet que els conservadors i director dels museus vaticans es plantegin varies opcions per a mantenir la sala oberta al públic sense que aquests alterin les pintures.

El director dels museus vaticans el 2010 va llençar un projecte per a un sistema de

climatització, per a que regulés la humitat, la temperatura, l’aire i la pols. Aquest projecte no estarà en marxa fins a mitjans d’aquest any. Però mentrestant es prendran una sèrie de mesures, com fer passar els visitants per una catifa que atraparà la pols de les sabates, una aspiradora que els aspirarà la roba i una sala que els hi abaixarà la temperatura corporal.

Des del meu punt de vista són unes mesures excessives, fetes a corre-cuita i cares.
Per començar penso que el projecte de climatització arriba tard. Fa anys que se sap com els espectadors afecten a les obres d'art i cada museu té les mesures adequades per conservar les seves col·leccions i podrien haver emprat els models que ja funcionen en museus o espais similars. Crec que en aquest cas amb tanta quantitat de persones per dia el projecte se’l podrien haver plantejat abans. Amb aquestes últimes mesures, com la catifa màgica entre d’altres, no seran pràctiques per agilitzar les visites. La idea pot ser que sigui bona a fi de conservar les pintures, per que segur que amb els diners que es gastaran ha de funcionar i afectar el menys possible als frescos, però amb la quantitat de visitants que rep la Capella, si han d’anar aspirant persona a persona es formaran unes cues infinites i serà un trastorn bastant considerable (he de dir que no ser com seran aquests nous sistemes i possiblement puguin aspirar a varies persones a la vegada).
Per últim hauran de gastar-se uns diners que al meu entendre es  podrien haver estalviat si fossin més previnguts i haguessin instal·lat un sistema de climatització abans, així ara les pintures estarien, potser, en millor estat i tots aquests diners que s’estalviarien. Una de les solucions que ajudaria a controlar el nombre de visitants i l'efecte que aquests produeixen en l'obra seria establir un circuit i limitar el temps d'estada dins la Capella, però no el nombre de visitants, com alguns estudiosos, que han adoptat una postura crítica, i diuen que s’haurien de reduir les visites a la capella.

El circuit no seria res més que establir un camí ordenat i guiat, preveient el temps necessari per contemplar la sala. Proposo aquesta idea per que com es pot veure en la fotografia, els visitants s'amunteguen i es fa difícil apreciar els frescos des de tots els angles. I a més d'aquesta manera es podria ordenar i controlar el nombre de visitants que hi ha a la vegada en la Capella. 

La idea d'aquestos experts d'acotar les visites no seria imparcial, per que sol una minoria privilegiada podria contemplar l’obra. No pot ser que una obra d'aquestes característiques tingui un limit de visitants, que a més serien els de sempre, els que s’ho poden permetre, i els demés, el poble, hauria d'esperar en una llista infinita. L’art ha de ser accessible a tothom, el fet d'establir un limit seria anar cap endarrere quan sol els privilegiats, com he dit, podrien contemplar l’obra.

I una de les raons per la qual aquesta mesura no serà factible, es l’econòmic. La Capella produeix molt diners amb els mils de visitants que hi passen i no es poden permetre perdre aquests ingressos, que espero que inverteixin entre d'altres coses en la conservació de totes les obres. Encara que els responsables diguin que l’interès econòmic no està per damunt de l’artístic, però tots sabem que el que mou el món, per desgràcia, són els diners.