Una de les obres que em va sobtar més va ser Schokoladenmeer de
Dieter Roth.
Es tracta d'una obra que pertany a una sèrie on l’artista utilitzava materials comestibles i elements orgànics. Aquesta obra està composta de tires de paper mecanografiades i porcions de xocolata, aquesta està disposada en columnes en les quals s'hi entrellacen les tires de paper.
Es tracta d'una obra que pertany a una sèrie on l’artista utilitzava materials comestibles i elements orgànics. Aquesta obra està composta de tires de paper mecanografiades i porcions de xocolata, aquesta està disposada en columnes en les quals s'hi entrellacen les tires de paper.
El que m'ha semblat més significatiu es que el propi autor va
concebre l'obra sabent que tenia un termini de vida, i va prohibir expressament que
s’hi fessin treballs de conservació o consolidació. Això ha portat als
restauradors del MACBA molts mals de cap, ja que quan van adquirir l’obra part
de l’estructura ja estava caiguda i la xocolata tenia uns forats a conseqüència d'uns insectes que s’estaven menjant el sucre, semblants al corc de la fusta.
Avui en dia han aconseguit solucionar el tema dels insectes però encara que l’obra esta tancada en una urna el pas del temps l’afecta igual, la xocolata s’ha tornat blanca degut als sucres i les tires de paper es van enfosquint a poc a poc.
Aquesta prohibició de l’artista a tocar l’obra em va recordar a
les idees que tenia Ruskin al segle XIX, autor que vam tractar a classe parlant
de la restauració del patrimoni. Ruskin considerava que la petjada que havia
deixat el pas del temps en l’obra no es podia tocar per que les havia fet Déu i
nosaltres no teníem dret a intervenir-hi. Creia que les restauracions anul·laven
la memòria del monument i l’únic que es
podia fer era mantenir, prevenir i consolidar l’obra per que dures el màxim de
temps possible.
Ruskin i Dieter Roth no partien de la mateixa filosofia, però els dos tenen en comú que creien que l’obra tenia un termini determinat i que no les podíem intervenir.
Ruskin i Dieter Roth no partien de la mateixa filosofia, però els dos tenen en comú que creien que l’obra tenia un termini determinat i que no les podíem intervenir.
Des del meu punt de vista
la restauració és bona sempre hi quan la facis amb seny, crec que el que feia
Viollet era enganyar, no pots mai tornar a construir allò que ja no hi es, no ho faràs igual a l’època i l’artista
que ho va fer i el seu esperit ja no hi son, i per això no pots recrear ni
imitar el que va fer per que és impossible.
També crec que les intervencions i restauracions que es facin en els edificis s’han de diferenciar de les parts autèntiques com deia Ruskin, per no enganyar al públic. I primer s’ha d’intentar consolidar, i intervenir el menys possible a l’edifici i quan no hi hagi cap més remei restaurar-lo. A més estic d’acord amb el que deia Camillo Boito , autor que també vam fer a classe, que abans de fer una intervenció el restaurador s’ha de documentar històricament amb tots els documents possibles, per que l’ajudaran en la restauració.
També crec que les intervencions i restauracions que es facin en els edificis s’han de diferenciar de les parts autèntiques com deia Ruskin, per no enganyar al públic. I primer s’ha d’intentar consolidar, i intervenir el menys possible a l’edifici i quan no hi hagi cap més remei restaurar-lo. A més estic d’acord amb el que deia Camillo Boito , autor que també vam fer a classe, que abans de fer una intervenció el restaurador s’ha de documentar històricament amb tots els documents possibles, per que l’ajudaran en la restauració.
En definitiva des del meu punt de vista els edificis i obres importants s'han de conservar per que totes les generacions les puguin admirar i guadir. Però alhora si en les obres s'hi fan restauracions i canvis aquests han de veure's en el cas del edificis i en el cas de pintures, escultures, gravats, etc. crec que haurien de tenir un cartellet on ho digui, juntament amb el títol i l'autor.
