conservació

Dijous  a la tarda vam anar a fer una visita guiada al MACBA, ens van explicar els problemes amb els quals es troben els restauradors a l'hora d’intervenir en obres d'art contemporànies que no són ni pintures ni escultures. Em va agradat molt la xerrada, per que no tenia ni idea de com es conservaven i es mantenien les obres d’art contemporani i ho vaig  trobat molt interessant.

Una de les obres que em va  sobtar més va ser Schokoladenmeer de Dieter Roth.
Es tracta d'una obra que pertany a una sèrie on l’artista utilitzava materials comestibles i elements orgànics. Aquesta obra està composta de tires de paper mecanografiades i porcions de xocolata, aquesta està disposada en columnes en les quals s'hi entrellacen les tires de paper.

El que m'ha semblat més significatiu es que el propi autor va concebre l'obra sabent que tenia un termini de vida, i va prohibir expressament que s’hi fessin treballs de conservació o consolidació. Això ha portat als restauradors del MACBA molts mals de cap, ja que quan van adquirir l’obra part de l’estructura ja estava caiguda i la xocolata tenia uns forats a conseqüència d'uns insectes que s’estaven menjant el sucre, semblants al corc de la fusta.

 Avui en dia han aconseguit solucionar el tema dels insectes però encara que l’obra esta tancada en una urna el pas del temps l’afecta igual, la xocolata s’ha tornat blanca degut als sucres i les tires de paper es van enfosquint a poc a poc.

Aquesta prohibició de l’artista a tocar l’obra em va recordar a les idees que tenia Ruskin al segle XIX, autor que vam tractar a classe parlant de la restauració del patrimoni. Ruskin considerava que la petjada que havia deixat el pas del temps en l’obra no es podia tocar per que les havia fet Déu i nosaltres no teníem dret a intervenir-hi. Creia que les restauracions anul·laven la memòria del monument i l’únic que  es podia fer era mantenir, prevenir i consolidar l’obra per que dures el màxim de temps possible.
Ruskin i Dieter Roth no partien de la mateixa filosofia, però els dos tenen en comú que creien que l’obra tenia un termini determinat i que no les podíem intervenir.

Des del  meu punt de vista la restauració és bona sempre hi quan la facis amb seny, crec que el que feia Viollet era enganyar, no pots mai tornar a construir allò que ja no hi es, no ho faràs igual a l’època i  l’artista que ho va fer i el seu esperit ja no hi son, i per això no pots recrear ni imitar el que va fer per que és impossible.
També crec que les intervencions i restauracions que es facin en els  edificis s’han de diferenciar de les parts autèntiques com deia Ruskin, per no enganyar al públic. I primer s’ha d’intentar consolidar, i intervenir el menys possible a l’edifici i quan no hi hagi cap més remei restaurar-lo. A més estic d’acord amb el que deia Camillo Boito , autor que també vam fer a classe, que abans de fer una intervenció el restaurador s’ha de documentar històricament amb tots els documents possibles, per que l’ajudaran en la restauració.

En definitiva des del meu punt de vista els edificis i obres importants s'han de conservar per que totes les generacions les puguin admirar i guadir. Però alhora si en les obres s'hi fan restauracions i canvis aquests han de veure's en el cas del edificis i en el cas de pintures, escultures, gravats, etc. crec que haurien de tenir un cartellet on ho digui, juntament amb el  títol i l'autor.